L’actriu i directora teatral Cristina Cervià (Girona, 1965) va morir el passat 17 de març a causa d’un càncer.

Cervià va iniciar la seva trajectòria professional a finals dels anys 80 i de seguida es va fer un lloc en una companyia que ara és llegenda, El Talleret de Salt. I ja no va parar. De Shakespeare a Pinter passant per Molière o el seu estimat Txèkhov, Cervià va interpretar incomptables personatges treballant amb directors com Rafael Spregelburd, Rosa M. Sardà, Victoria Spunzberg, Theodoros Terzopoulos, Konrad Zschiedrich, Carlota Subirós, Carles Alfaro, Xicu Masó, Joan Ollé, Pep Tosar, Sílvia Ferrando o Pere Puig.

Tot i que fou eminentment una actriu de teatre també va participar en sèries de televisió com El cor de la ciutat, Laberint d’ombres, Secrets de família, La riera o Nit i dia i en pel·lícules com Blog, a banda de nombrosos curts.

El 2003 fou guardonada amb el premi de millor interpretació al Festival de Cinema de Girona pel curt Dues amigues. El 2007 va rebre el Premi de la Crítica teatral de Barcelona com a millor actriu per la seva interpretació a Lúcid. El mateix any, i novament el 2010, fou nominada als Premis Butaca. El 2014 la professió li va reconèixer la trajectòria amb el Premi Pep Mora a la contribució a les arts escèniques.

Cervià també va reeixir en la direcció escènica. Ajudant de direcció de la companyia de dansa Mal Pelo durant un grapat d’anys, va donar vida a desenes d’espectacles amb un segell propi que denotava el gust per la feina ben feta.

La passió pel teatre es marfonia amb l’amor per la literatura. Li agradava dir, fent broma, que havia estat la darrera llicenciada en Filologia Romànica del país, un grau que va cursar la darrera dècada.  Amb un talent excepcional per a la recitació va crear i dirigir diversos espectacles de poesia (Brossa, Machado, Sagarra, Palau i Fabre, Gil de Biedma, Pere Quart, Borges, Carner, M. Duras,…) i rutes literàries (Rodoreda, Anglada, Pla,…), a banda de posar veu a múltiples presentacions i actes culturals.

Amb Cristina Cervià se’n va una de les millors actrius del país. Capaç d’’omplir l’escenari com només ho fan els grans. Un petit gest, una mirada, una insinuació… i ja tenia l’espectador agafat pel coll fins al final de l’obra.

Reconeguda unànimement per la crítica, Cervià va renunciar a la glòria mediàtica quan va decidir romandre a Girona, un cop es va acabar l’aventura d’El Talleret. Ho explicava, amb la rotunditat habitual, a El Periódico, l’any 2007:

– Ha rebut el premi de la crítica de Barcelona com a millor actriu del passat curs. Serà un impuls per a la seva carrera?

– Porto 20 anys fent teatre, però si no passes per Barcelona no existeixes. No soc una cara visible i ningú em coneix. En aquests 20 anys, he pujat a l’escenari gairebé cada dia i només he estat aturada sis mesos. Una cosa insòlita, i més sense ser a Barcelona, repeteixo. Tot el que vingui serà una propina per a mi.

Entre 2002 i 2005 fou presidenta de l’Associació Gironina de Teatre, l’entitat que aplega els professionals del teatre de les comarques gironines i que gestiona el Centre de formació teatral El Galliner.

Feia anys que compaginava la faceta artística amb la docent, on també excel·lia. I on es va prodigar més amb el seu mestratge fou precisament a El Galliner, on va impartir diversos cursos. Ho va fer amb un rigor insubornable, amb la mateixa exigència i honestedat que la guiaven com a actriu i com a persona.

Compartia els secrets de 30 anys d’experiència, forjats a base de temps i talent, amb els alumnes, com un mestre artesà ho faria amb els seus deixebles. I, sobretot, predicava amb l’exemple. Quan els alumnes entraven amb ella a La Planeta per preparar el muntatge de final de curs sabien a quina hora començaria l’assaig però mai l’hora d’acabar. Quan s’hi posava no hi havia horaris que valguessin. El dia que va recollir el Premi Pep Mora, ara fa 5 anys al Teatre Municipal de Girona, el va dedicar als seus alumnes.

A la Cristina Cervià la recordarem per moltes coses. També per les més petites. Per la debilitat que sentia pel vermell, pels comentaris àcids que sempre t’agafaven desprevingut i, segurament, per la seva rialla. Tenia una rialla escandalosa, incontenible, encomanadissa. Era inconfusible. Descobries que havies coincidit en el teatre només de sentir-la riure a mitja funció.

Però, sobretot, la recordarem per la seva generositat. Amb tot. Amb tothom. Una treballadora incansable que, tot i la malaltia, va voler continuar impartint classes a l’Escola fins al final, sempre amb un somriure als llavis.

Et trobarem a faltar.